L'evolució de la tenora en l'univers de la festa

Miquel Puigdellívol i Enric Ortí. 2025


Necessitat d’una nova tenora: Fa 175 anys que Andreu Toron, músic i lutier francès va inventar “la tenora” que la va anomenar oboe-tenor amb un sistema de tretze claus. Pep Ventura va agafar el relleu d’en Toron i va millorar l’instrument. En Miquel Puigdellívol també ha introduït modificacions tot aconseguint un instrument amb unes qualitats tècniques molt acurades. Actualment, també hi ha un bon tàndem, format per en Pau Orriols i Alfons Sibila, que segueixen en aquest món artesanal.

E.O: Fa molts anys que en Miquel i jo ens coneixem. Recordo que necessitava una nova tenora perquè “vaig perdre” la que tenia abans que era feta per en Pere Pardo de la Bisbal d’Empordà i amb la que vaig començar a tocar als 9 anys. Per sort la vaig recuperar més endavant. En Josep Gispert, aleshores primer tenora de la Principal Bisbal, em va deixar una tenora mentre et vaig encarregar la nova. Vaig confiar en tu per aquest encàrrec perquè eres l’artesà més valorat del moment. Com et vas prendre l’encàrrec? 

M.P: Amb molta il·lusió, perquè eres un músic amb exigències interpretatives i ben valorat que necessitava un instrument a l’alçada, que et respongués bé als nombrosos aplecs, audicions i concerts de sardanes que feies. 

E.O: Recordes quant de temps vas tardar a tenir-la enllestida? No és un instrument ràpid de fer... 

M.P: Doncs si no recordo malament, més o menys un any, perquè vaig deixar-ho tot per fer la teva. Pensa que jo, a part, tenia la meva feina, el meu negoci familiar de fred industrial. 

E.O: Ets un gran artesà i constructor de tenores i tibles d’ençà dels anys 70. Però, m’agradaria saber per què vas esdevenir lutier d’instruments tradicionals de cobla de vent-fusta? D’on et ve aquesta faceta?

M.P: Un amic i músic de Mataró, integrant del grup “Els Verds”, l’Amadeu Casanoves, durant un temps venia al taller que tenia al carrer Isern a petar la xerrada mentre esmorzàvem. Entre cafès, un dia em va comentar que no volia morir-se sense que li fes una tenora. Em va sobtar aquesta idea perquè mai no havia fet una tenora ni cap altre instrument. Em va suposar un repte però m’hi vaig posar amb ganes. No tenia cap referència pel que fa a mides, materials, etc. Aleshores vaig buscar tenores per mirar de copiar-ne algunes parts i detalls de l’instrument. Un amic de l’Amadeu, en Turet, em va dir que coneixia en Pere Pardo de La Bisbal i que li podria demanar fusta de ginjoler per començar a treballar. Però no vaig gosar a anar-hi per por que en Pardo em veiés com una competència. Així que vaig adreçar-me a un amic fuster de Mataró. 

E.O: I tenia fusta de ginjoler? 

M.P: No, la primera tenora que vaig fer no era de Ginjoler, era de banús. Vaig demanar a en Ricard Viladesau i a en Josep Gispert que la provessin. Em van dir que “va com la meva, l’has copiat perfecte”.

E.O: Molts músics han confiat en tu, i la prova és que a totes les places del país es veuen tenores i tibles “marca” Puigdellívol. A poc a poc, vas començar a introduir millores molt importants en aquests instruments que han permès fer un pas endavant als músics en el terreny de la interpretació. Quin tipus de millores, Miquel? 

M.P: Trobar una afinació més acurada, equilibri del so, però sobretot vaig vetllar per reduir el pes de l’instrument, com per exemple, fent claus d’acer i la campana d’alumini. 

E.O: D’ençà que visc aquí a Mataró hem compartit moltes estones al teu taller. M’has demanat que provés fustes, claus, mides, etc. La tenora té unes dimensions i unes característiques que fan que sigui un instrument “dur”. Com bé dius, et vas plantejar el repte de reduir el pes de l’instrument i així cuidar les cervicals i les espatlles dels músics. Jo, per exemple, quan era un nen, havia de fer molta força per sostenir l’instrument i em van haver de dissenyar un suport per poder recolzar l’instrument. També vas construir una tenora metàl·lica. Per què? 

M.P: Hi ha una anècdota d’en Josep Coll (tenorista de principis del segle XX) que va fer-se una tenora metàl·lica, però va rebre crítiques del so que emetia. Aleshores ell la va pintar de color marró perquè a la vista semblés de fusta. A l’actuació següent, el públic va dir: “ara sí que sona bé”, pensant-se que es tractava d’una tenora de fusta. Jo també vaig voler dissenyar una tenora metàl·lica. 

E.O: Vam fer algunes conferències plegats en què proposaves a l’audiència un repte que ara també farem. Sereu capaços de diferenciar entre el so produït per la tenora metàl·lica i la de fusta? Us proposo que tanqueu els ulls per escoltar millor. (Audició d’un fragment de la sardana “Per tu ploro” dues vegades, la primera vegada amb la tenora metàl·lica i la segona vegada amb la de fusta). Molt bé, la major part del públic heu sabut diferenciar quina és quina. 

M.P: Després també em vaig posar a fer gralles per encàrrec. 

E.O: Tenint un bon instrument a les mans, et ve de gust investigar i utilitzar la sonoritat de la tenora en altres àmbits, diferents del sardanístic. Per exemple, vaig acceptar fer col·laboracions amb la Companyia Elèctrica Dharma, l’Andrea Motis, el Niño Josele o en Roger Mas, The Tyets, entre d’altres. (Audició fragment de la cançó “Negra Sombra”, cançó gallega del poema de Rosalia de Castro).

M.P: Aquí a Mataró se sent la tenora a la “Principal de la Nit” als balcons de l’Ajuntament durant el “No n’hi ha prou” que, per cert, aquest any l’emetran en directe per TV3. (Audició d’un fragment de la melodia del “No n’hi ha prou!” i de “la Fogonada”)

E.O: A la Coixinera s’hi senten gralles i tarotes, no tenores. No sé si entre el públic hi ha algun membre de la Coixinera, proposo introduir la tenora a la Fogonada de l’any que ve. Les tarotes o xeremies podríem dir que és el precedent de la tenora. Les gralles i les tarotes eren instruments secs, és a dir, sense claus. Actualment, ja se’n fan amb claus. Els registres musicals d’aquests instruments són molt diferents. La tenora té un registre més ampli, és a dir, conté més octaves. Aprofitant que aquest any celebrem el 150è aniversari del naixement i el centenari de la mort de Juli Garreta, m’agradaria acabar amb una cita d’ell: “Només hi ha un instrument al món que pugui fer un crit de joia, o de dolor amb veu humana, i aquest és la tenora”.

Bona Festa Major a tothom i Glòria a les Santes!

Mataró, 19 de juliol de 2025
Estrena de Les Santes