Els castells, una epopeia popular

Abans de començar aquesta comunicació, m’agradaria agrair a l’Ajuntament de Mataró l’oportunitat de fer-me càrrec de l’Estrena. Gràcies a l’alcalde, a les regidores i als regidors, als treballadors i treballadores de cultura, organitzadors i organitzadores de l’acte, públic present i a tota la ciutat. És un honor, més encara sent casteller i tenint amics i amigues a la gran colla d’aquesta població, els estimats Capgrossos. L’única cosa que resta ara és oferir als mataronins i les mataronines alguna reflexió que estigui a l’altura. Em disposo a intentar-ho.

El primer castell de sis pisos documentat fins al dia d’avui es va aixecar a l’Arboç el 1770. Va succeir en el si d’una actuació on es va reunir a quatre colles de Ball de Valencians amb l’objectiu que competissin per veure qui feia la torre més alta. En aquell moment, els castells no existien, però aquelles construccions humanes que els Balls de Valencians aixecaven com a colofó de les seves danses i representacions havien adquirit, durant les dècades precedents, gran fama. Aquestes colles de dansaires eren contractades arreu d’Espanya.

1770 no és un any qualsevol per algú que, com jo, es dedica a la filosofia. Va néixer Hegel, i Herder i Goethe es van conèixer, amb el que això va tenir de crucial per entendre l’Sturm und Drang alemany, que és considerat per alguns el germen del romanticisme. En paral·lel, Joseph Hayden començava a fer una transició cap a noves maneres d’entendre la música que serien indicadors del canvi de pensament que estava a punt de conquerir Europa. Així doncs, tampoc és un any qualsevol per algú que, com jo, dedicant-se a la filosofia, centra els seus esforços en l’estètica: també van néixer Beethoven i Hölderlin, que havien de transformar l’art en obra creada pel geni, és a dir, el que la majoria de nosaltres considerem art encara avui en dia.

A França es començaven a fer paleses les esquerdes de l’Antic Règim que pocs anys després haurien de fer esclatar la Revolució Francesa. En l’àmbit del pensament, es començava a qüestionar la possibilitat de l’existència d’una raó omnímoda, autònoma, elevada per sobre de la història, les cultures, els pobles, les religions, els contextos, les tradicions i les morals, que pogués conquerir veritats universals i inqüestionables a partir de les quals derivar una ètica i un sistema polític que complís, fil per randa, amb una suposada naturalesa humana universal.

A Catalunya i a Espanya la Il·lustració com a forma de pensar el món i l’ésser humà s’havia instal·lat plenament amb el regnat de Carles III, el millor alcalde de Madrid, el regnat del qual ha sigut recordat com el del “despotisme il·lustrat”. En aquest context, era obvi que només un any després que se celebrés aquella primera diada a l’Arboç, comencessin a proliferar les prohibicions en contra de la construcció d’aquelles torres humanes que, sorprenentment, estaven conquerint alçades mai vistes. El 1771 ja es van decretar les primeres. Prohibint, primer, la seva entrada i exhibició dins del temple i, més tard, prohibint-hi la participació en les processons.

Es van esgrimir arguments molt originals, com, per exemple, que s’havia d’evitar la construcció de castells per evitar que poguessin entrar a les cases a robar (s’entén que per dalt). En tot aquest conjunt de prohibicions, decrets, manifestacions i altres circumstàncies contra els primigenis castells, està actuant una manera de veure el món que es creu a si mateixa universal, però que respon a un molt concret projecte ideològic, el de la Il·lustració.

Acompanyeu-me ara a uns anys abans de tot aquest moment d’inici de la tradició castellera. Més o menys entre 1629 i 1633 René Descartes formularà la seva famosa tesi de la res extensa. La substància material, és a dir, el món de les coses físiques, que es poden tocar i mesurar, descriure i pesar, passava a ser, essencialment, una substància amb extensió. La implicació d’aquesta nova visió ontològica és crucial pel que vindrà: si l’essència de les coses que són estudiades per les ciències és la seva extensió, tot és, en última instància, deduïble i expressable racionalment per mitjà de les matemàtiques.

Uns anys més tard, el 1687, sir Isaac Newton formularà les tres lleis de la gravitació universal. A partir d’aquest moment, el món serà essencialment matemàtic i el seu moviment es deurà a una força inamovible, de caràcter universal, que es pot entendre i mesurar, i per mitjà de la qual podrem avançar tecnològicament. El món físic s’obrirà a la raó demanant ser descrit amb precisió, i les òrbites dels astres, que a l’inici de la filosofia havien estat considerades expressions dels déus, ara es podran deduir per mitjà d’equacions.

No hi ha res a dir respecte del que va suposar aquest segle i les seves infinites descobertes científiques, basades en un canvi de paradigma que deixava endarrere el món físic qualitatiu descrit per Aristòtil, on tot cos es movia guiat per una finalitat interna que era motor del seu moviment cap a la seva realització. La llavor es mou perquè porta dins seu la finalitat de realitzar-se en un arbre florit, per exemple. Un cop falsejada la física aristotèlica inauguràvem la concepció d’una nova Natura, mecànica, matemàtica, moguda per lleis cegues, que es podia mesurar i dominar, on res era més que una extensió a mercè de la freda gravetat.

El problema sorgeix quan aquest esquema epistemològic es vol aplicar a l’ésser humà. Si l’ésser humà era material (doncs tenia un cos extens), per què no es podia utilitzar el mètode racional per entendre les seves peculiaritats, deduir veritats universals sobre què és, i derivar-ne una ètica, una política i una concepció de l’art que s’adeqüés a aquest descobriment antropològic?

La Il·lustració neix aquí, i cerca explicar a l’ésser humà més enllà de la religió, però també de la tradició. S’ha de deixar endarrere el model antropològic heretat de l’edat mitjana. S’ha d’aplicar la raó autònoma, lliure de tota concepció religiosa concreta, de tota època, història, nació o tradició, perquè pugui discriminar, d’entre el conjunt de creences que la societat utilitza per organitzar-se, quines estan basades en la superstició i quines estan basades en la raó.

No tarda gaire a aplicar-se una política pública que persegueix, menysté o fins i tot prohibeix els espectacles populars. A les Festes del poble, plenes d’elements escandalosos, espectacles catàrtics, foc i pólvora, rituals i danses, elements fabulosos com dracs, capgrossos i gegants, l’ésser humà es deixa guiar per les seves passions i no per la seva raó. És aquí quan s’estableix la separació entre alta i baixa cultura. L’alta cultura passa a ser tot aquell art que segueix la regla del gust. Aquesta regla es creu objectiva. Es dedueix de la concepció de l’ésser humà com un animal netament racional, gairebé geomètric. L’art, doncs, ha d’expressar aquesta regla. Els il·lustrats consideren que l’art ha de corregir la imperfecció de la Natura. No expressar-la tal com és, sinó tal com hauria de ser. Ordenada, equilibrada, perfecta.

Com s’havien de veure durant aquestes dècades els elements de les festes populars de Catalunya? Com a veritables aberracions. Mitjans del poble per continuar immersos en la seva minoria d’edat, esclaus de les seves passions i els seus sentiments, homes i dones de pet i rot que la Il·lustració havia de rescatar del seu endarreriment per mitjà de l’enciclopèdia i de les belles arts. Com creuen vostès, doncs, que van veure aquells polítics il·lustrats aquelles torres del Ball de Valencians que començaven a esdevenir castells, de sis pisos a la dècada de 1770, de set pisos a la dècada de 1790, de vuit pisos el 1819, i de nou el 1851?

Aquelles autoritats de finals del XVIII estaven escandalitzades. Van promulgar lleis contra la seva expansió, però també van fer una cosa que em sembla el fet més semblant a una prova empírica que podem utilitzar per justificar aquesta tesi per la qual defenso que els castells van néixer com a rebel·lió contra les prohibicions Il·lustrades: el naixement de la Moixiganga. Es va tractar d’un espectacle també acrobàtic, però que volia fugir del risc i l’alçada pel qual començaven a transitar els valencians. Per mitjà dels pilars i les diferents acrobàcies, la Moixiganga volia explicar la vida de Crist.

Aquesta invenció de la Moixiganga en la qual prenen part els nous corrents civils i l’estament religiós, i que habitualment era més ben remunerada que els Valencians, demostra que els castells són una forma secularitzada, plenament del poble. ¿És casual que les torres de Ball de Valencians, que durant més de cent anys havien consistit en figures de cinc alçades, esclatessin justament en aquest moment, durant el final del període il·lustrat que havia de donar pas al període romàntic? Jo crec que no.

Perquè el projecte de la Il·lustració, que alguns encara defensen avui en dia, que uns altres ataquen per les mateixes raons per les quals el romanticisme va néixer com a reacció contra els seus postulats, i que, fins i tot, uns tercers, ja donen per mort i enterrat, aquest projecte Il·lustrat que volia erradicar tota la cultura popular i tots els espectacles en els quals el poble es donava eines de catarsi pels sentiments més baixos, i codificacions per l’irracional a través de jocs, rituals i formes artístiques, va fallar a l’hora d’ubicar precisament l’irracional en les coordenades del seu nou sistema polític.

A l’antiga Grècia l’irracional havia coexistit amb el racional. Es tenia clar que la política s’havia de guiar per mitjà de la raó, però que havien d’existir institucions que poguessin codificar l’irracional. L’oracle de Delfos és un exemple. Es diu que la tragèdia grega, entesa com una mena d’acte de la festa popular dels atenesos, deriva dels misteris òrfics, de l’època arcaica, quan la paraula savi descrivia a una persona que era capaç de desxifrar els misteris que Apol·lo enviava als mortals per mitjà de les Píties.

I què és sinó menjar el cos de Crist? Hi ha qui ha de suportar el pes d’una existència mundana, plena de patiment i incertesa (no només, també d’alegria i amor) amb la certesa, plenament irracional, que seguir l’exemple d’aquell home extraordinari que va ser Jesucrist l’ha de fer guanyar l’eternitat d’una vida després de la mort, que només es pot pensar per mitjà de la fe, és a dir, d'una disposició que ultrapassa els límits de la demostració racional.

Oi que tothom qui m’escolta ara mateix ha pensat, davant de la pèrdua d’un ésser estimat, d’un avi o una àvia, d’un pare o  una mare, d’un amic o una amiga, que la vida és injusta? No hi ha cap mena d’argument lògic o racional que pugui curar-nos d’aquest fet, o que ens pugui fer pensar en la necessitat de la mort d’algú a qui estimem.

Per això és necessària la ficció, l’art i la cultura, per fer intel·ligible per mitjà de l’irracional l’absurditat d’una vida condemnada a la finitud. Torno a pensar en la tragèdia. Si com a públic jo assisteixo a la misèria dels herois, això em permet racionalitzar la precarietat de la meva vida. Si a més soc capaç de convertir la mort en un assumpte heroic, li dono sentit a la vida no només com un camí cap a la desaparició. Si des de posicions judeocristianes, entenc el final com una ascensió cap a la immaterialitat, on la pau s’identifica amb la transcendència, la perspectiva de la mort no és tan dolenta.

Per què us explico tot això? Per què la manera com jo he de pensar els castells, té a veure amb la necessitat dramàtica, èpica, gairebé tràgica, de donar sentit a l’existència, en el si d’una institució, que és la Festa Major, on l’irracional s’ubica correctament, per equilibri d’una vida quotidiana immensament racionalitzada. Parlo d’aquesta vida de vostès o de les seves persones properes, endreçada per mitjà de la burocràcia, les lleis, les normatives, els senyals de trànsit, el número de followers i likes i la quantitat de zeros al compte corrent, que equival al valor que tenen les hores de la seva vida.

Els castells, com bé saben a Mataró per comptar amb els Capgrossos com a representants de la pràctica en aquesta localitat, consisteix en la construcció d’unes figures arquitectòniques per les quals utilitzem, com a material de construcció, els nostres cossos.

D’alguna manera, podem admetre que, vista racionalment, aquesta pràctica no resulta gaire entenedora. Durant segles i segles l’ésser humà ha intentat dominar la Natura per mitjà de la tècnica, amb l’objectiu de protegir-se de les inclemències que poden venir a destruir-lo. Per protegir els cossos. En canvi, els castells exposen el cos a les forces naturals. A què es deu aquesta inversió?

És la gravetat, la descripció del seu comportament i els seus efectes per part de Newton, una de les grans culpables de la confiança cega en la raó, que dona prou arguments a tota una generació per creure que ha arribat el moment de matar tots els mites, erradicar tota tradició, i fonamentar tota la nostra vida en la deessa raó. Destaco el terme deessa: la Il·lustració, en el seu moviment de dessacralització de tot per mitjà de la raó, en última instància va necessitar sacralitzar alguna cosa per ubicar-la com a premissa, com a ciment del discurs. Va ser la raó, paradoxalment.

No us sembla extraordinari que els castells, que neixen el 1770, just quan la Il·lustració com a segle comença a arribar al seu crepuscle, es posin a lluitar irracionalment (utilitzant els cossos per construir, i no construint per protegir els cossos) per vèncer a la gran força natural que ha vertebrat la dogmàtica confiança en la raó com a base del nou projecte civilitzatori, allò que denominem modernitat? Si els cossos, que cal protegir amb construccions i tecnologia, ara els convertim en material per construir, què estem protegint que és més important que els nostres cossos quan construïm els castells?

Aquesta, companyes i companys, és la pregunta filosòfica de la nostra activitat.  I m’agradaria convidar-vos a pensar-hi amb mi, durant aquest últim tram de la meva comunicació. Què estem fent, quan aixequem castells, quan toquem les cançons que han passat de generació en generació, quan representem danses i escenes, quan ho cremem tot pels carrers guarnits, quan fem ballar nans i gegants, quan fem repicar les campanes anunciant que el temps torna a ser cíclic?

He parlat de tragèdia, però no d’epopeia, i com vostès saben, aquesta comunicació es titula “Castells, una epopeia popular”. Els castells, aquestes construccions èpiques, narrades en tres actes (la carregada, l’aleta i la descarregada) al so de gralles i timbals, que imiten figurativament construccions arquitectòniques i poèticament valors com la valentia, el seny, la resistència i l’altruisme, expliquen la història mítica que enfronta a l’ésser humà contra la Natura per cercar la llibertat.

Llibertat entesa romànticament, en la perfecta síntesi per mitjà de l’expressió artística del racional i l’irracional. Perquè les figures arquitectòniques que construïm amb els nostres cossos (pilars, torres, castells, catedrals, tot fent servir contraforts, crosses, vents, ajuts, falques, poms, rengles) són una síntesi perfecta de la raó matemàtica posada al servei del disseny arquitectònic, i de la força irracional que emana de la voluntat, de les passions, dels sentiments, de la necessitat de fer coses grans, posada al servei de la cooperació, la valentia, la força i l’emoció que fa que els castells puguin bastir-se i després s’aguantin drets, tremolant, en un equilibri sempre precari, sempre imperfecte, perquè nosaltres som imperfectes, i requerim certa dosi de poesia i màgia per veure’ns completament integrats en aquesta vida finita, canviant, sorprenent, pel que és bo i el que és dolent, on tot comença i tot s’acaba i on els éssers estimats van desapareixent, igual que nosaltres, que requerim crear i superar-nos i transcendir, siguem religiosos o ateus, per suportar aquesta crua realitat i deixar algun llegat que ens faci sobreviure al pas del temps.

Invertim la lògica i utilitzem els nostres cossos, allò que la racionalitat vol protegir per mitjà de la tècnica, per construir castells que ens protegeixen d’una vida massa burocràtica, massa estandarditzada, absolutament mercantilitzada, on tot té una mesura i un ordre, un número i una coordenada. Construïm castells per donar sentit a la nostra existència finita per mitjà de la construcció de la bellesa, que és l’únic que ens salvarà, com bé van entendre els romàntics (i els castells són extraordinàriament romàntics).

Aquesta epopeia que representem, on ens enfrontem amb la gravetat entesa com a antagonista bestial, i on nosaltres ens convertim en heroïnes i herois, què pretén defensar? La nostra llibertat davant la imposició de la gravetat, no entesa com a força natural amb la qual més que lluitar, molts cops, establim un pacte o representem una dansa, un ball; defensem la nostra llibertat davant de la gravetat entesa com a sinònim de despotisme il·lustrat, d’erradicació de la necessària irracionalitat que ens acompanya en tant que humans; defensem la nostra nació davant de Carles III i del seu projecte centralitzador i espanyolitzant; defensem la pagesia, la pràctica menestral i els oficis com la pesca, tan presents durant els inicis dels castells, com a camins dignes, a través dels quals hom pot realitzar-se i prosperar.

Els castellers i les castelleres no ens conformem d’estar per vida amb els peus a terra. No ens conformem amb les imposicions il·lustrades dels governs borbònics que volen erradicar els nostres costums, les nostres festes, l’exercici de reivindicació identitària pels quals ens constituïm com a un col·lectiu únic, singular, amb alguna cosa a dir sobre el món i la vida. Una pràctica que a 2026 esdevé netament republicana, perquè s’ofereix a tothom, en règim d’igualtat, independentment de la seva condició, estatura, pes, religió, orientació, gustos o pensament polític, i on l’ésser humà pot utilitzar el seu temps lliure, el seu oci, per realitzar-se a través d’una activitat que és típicament humana.

La dimensió èpica de la nostra epopeia popular rau en la nostra condició de desafiament col·lectiu davant de forces que, en principi, semblen absolutes, com és la tan citada gravetat, però també la por a caure, la limitació dels nostres cossos que van envellint, cap a la corrupció, i també desafiament davant les imposicions polítiques i culturals que ho volen homogeneïtzar tot i volen esborrar tota forma de manifestació popular que s’escapi de la lògica del poder dominant. I és actuant, construint, bastint, cooperant, diluint la nostra individualitat en la col·lectivitat, aquesta individualitat que la nostra època vol absoluta, narcisista, concentrada en plaers de mercat, és fent tot això que avui en dia és tan contracultural com els castellers i les castelleres ens elevem, físicament i moralment, per sobre d’aquestes imposicions.

En lloc d’acceptar una idea que es presenta com universal, però que és ideològica i particular, la nostra comunitat s’alça, literalment i simbòlicament, i refusa cedir a la por o al conformisme. Es troba així en conflicte amb un poder (la naturalesa, la gravetat, el poder polític, o la cultura pop entesa com a gran enemiga de la cultura popular) que ens sobrepassa en força, però no pot anul·lar la determinació dels nostres valors.

No ens esborraran.

Salut, castells, i Glòria a les Santes!

Mataró, 19 de juliol de 2026
Estrena de Les Santes