L’àliga com a element festiu a Catalunya

Benvolgut Robafaves,

La ciutat de Mataró vessa olor de Santes, perfumades de síndria, orxata i pólvora. Les mataronines i mataronins m’han encarregat estrenar amb un acte nou la celebració gran de la teva ciutat i una de les més sentides del nostre país. Un acte institucional que traspua aromes de pregó, de comunicació a tota la població que el ritu ja és novament aquí, que ens atraparà, un any més, centrifugant les nostres passions locals, el nostre amor inconfessable per tu o per la Geganta, el nostre caminar amunt i avall de la Riera, entrar un cop rere l’altre en aquesta casa de la ciutat per garantir que cap de les figures no s’ha escapat, despertar-nos al toc de matinades salpebrat amb els trons dels voladors quan encara no hem deixat de sentir el Bequetero, el batec del tambor reblat pel flabiol que Quirze Perich ens llegà per sempre més, la fressa dels ventalls dins Santa Maria fonent-se amb les notes d’en Blanch, el ‘no n’hi ha prou’ que cridem amb els nostres fills.

Per elaborar el contingut d’aquesta Estrena hauria pogut endinsar-me en les prestatgeries que hostatgen els llibres de Rafael d’Amat, el Baró de Maldà; de Jaume Casalpeu; dels Garrofers; d’en Nicolau Guanyabens; de Joaquim Llovet; de Francisco Mas; de Jeroni Pujades; de Jaume Rebullosa; o de Jordina Blanch; que expliquen amb detall i saviesa la història de les nostres estimades Santes o les particularitats d’alguns dels seus elements més identitaris. També hauria pogut sospesar els estudis del simbolisme i de la iconologia dels francesos Louis Charbonneau, René Guénon i Louis Réau, de l’alemany Marius Schnelder, del romanès Mircea Eliade, de l’austríac Hans Biedermann, o del barceloní Juan-Eduardo Cirlot. Però ben segur que no hauria pogut igualar-ne el seu coneixement.

Per això, m’he decidit a escapar-me, aquesta nit de juliol, a les naus de Can Marfà, perquè tu, vell amic Robafaves, veritable amo i senyor del cor de les mataronines i mataronins, m’ajudis a trobar arguments per explicar, amb el teu coneixement d’any i panys, la figura de l’Àliga dins la imatgeria del nostre país. Són pocs els personatges que, com tu, han travessat tants decennis i atresorat tant de coneixement des que el 1853 renasquessin els gegants del Comú mataroní. I ben segur que els teus avantpassats et van traslladar moltes de les experiències viscudes des de mitjan segle XVII en aquesta ciutat besada per les ones de la Mar Mediterrània.

El teu casc, Robafaves, amb el drac alat, ens trasllada als orígens de tota aquesta gran família de bèsties que van configurar el nostre imaginari nacional des del mateix naixement de Catalunya com a país en temps medievals. Si volem cap a l’època en què els castells del Pallars Jussà eren la frontera entre les terres catalanes i les dominades pels sarraïns, als segles XI i XII, trobarem els animals dels evangelistes pintats als absis d’esglésies i de canòniques, tal com un centenar d’anys abans havíem descobert en les il·lustracions de les bíblies europees. Allà, al costat de ‘l’àngel bobo’ –com li diuen encara al Corpus de la ciutat de València-, emblema de l’evangelista Mateu, hi ha tres figures zoomòrfiques. El lleó alat de Marc, el toro també alat de Lluc, i l’àliga de l’evangelista Joan. Aquestes icones ja són citades pel profeta Ezequiel a finals del segle VII abans de la nostra era, i també pel llibre de l’Apocalipsi, a la fi del regnat de Domicià, cap a l’any 95, quan les persecucions romanes contra els cristians que negaven el Cèsar es van intensificar. Descriu l’Apocalipsi: 

“als quatre costats del tron de Déu hi havia quatre éssers vivents plens d’ulls, que miraven endavant i endarrere. El primer era semblant a un lleó, el segon, a un toro; el tercer tenia aspecte d’home, i el quart era semblant a una àliga en ple vol”.

Aquestes visions d’Ezequiel i de l’Apocalipsi són la base cristiana i principal del simbolisme de la nostra àliga, que és considerada entre les criatures més nobles. El tron de Déu al centre és, alhora, dins una màndorla o ametlla gegant, que no és altra cosa que la fotografia de la màquina escènica que davallava des dels cimboris durant les representacions del teatre religiós medieval. Encara la podem veure avui cada mes d’agost en el Misteri d’Eix, on diferents personatges pugen i baixen des del cel de la basílica de Santa Maria, en una festa declarada Obra Mestra del Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. La nostra Àliga apareix majestuosa, per exemple, pintada a la canònica de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, consagrada l’any 1069; o a l’església de Sant Climent de Taüll, a l’Alta Ribagorça, en un altre dels conjunts de pintura romànica mural més importants de Catalunya, consagrat l’any 1123. Són les imatges primigènies, però ja en color, del nostre bestiari fantàstic.

Amic Robafaves, l’àliga és Sant Joan, l’apòstol més jove que acompanyà Jesús de Natzarè, i alhora el germà petit del també apòstol Jaume. Segons el Nou Testament, Joan era el deixeble més estimat per Jesús, i va seure a la seva dreta durant el Sant Sopar. També va acompanyar la Mare de Déu durant la crucifixió del seu fill i fou, juntament amb Pere, el primer deixeble a anar al sepulcre, després de l’anunci de la resurrecció. Per tant, veiem que l’Àliga custodia des de temps medievals la mateixa figura de Déu en el seu tron, i alhora se li assigna com a soci un dels apòstols més destacats i l’evangelista més notable. La tradició que ha vist en ell l’autor del quart Evangeli és completament seriosa, ja que aquesta obra es presenta amb les garanties d’un testimoni ocular i deixeble immediat de Jesús. La hipòtesi més probable és que Juan l’escriví personalment pels voltants dels anys 80-90, a Efes –una de les dotze ciutats de Jònia, avui Turquia-, i que fou completat pels seus deixebles amb la seva supervisió, per esdevenir una obra mestra del pensament cristià. Per adonar-nos d’aquesta vinculació entre l’àliga i Joan, encara avui podem veure el personatge de l’evangelista, amb la màscara hereva del ritu medieval, a l’illa de Mallorca, cada festa del Corpus de Pollença acompanyat no sols d’una, sinó de dues àligues. L’evangelista s’ha empeltat aquí de dos símbols de Sant Joan Baptista: un anyell viu, per reforçar la vinculació a Déu, i els peus descalços per ser dins l’aigua en el bateig.

Potser també per aquest caràcter excels, Robafaves, l’Àliga de la Patum encara destil·la aquesta majestat, aquella força, aquella contemplació, aquella agudesa, aquella capacitat de renovació, enmig del silenci corprenedor de la plaça de Sant Pere de Berga. O l’Àliga de Valls se situa just davant de la Mare de Déu de la Candela en la processó de cada 2 de febrer de cada deu anys, els acabats en u, esdevé l’eix central de les Festes Decennals que van veure néixer els castells el 1801. l’Àliga és a prop de marededeus i de custòdies del Corpus, perquè és la bèstia antagònica dels dracs i de les serps malèfiques. L’àliga és el símbol de la victòria del cel i de la llum per sobre la foscor de l’esperit per sobre del món ctònic. Per això, els seguicis s’obrien i s’obren amb la representació dels averns, amb diables, víbries, grius i dracs, a l’extrem oposat del lloc simbòlic de l’àliga, arrecerada a les icones celestials.

Precisament a la ciutat de Valls, localitat de tu, Robafaves, tan bé coneixes perquè hi tens el teu fill, el gegantó Lladrefaves, l’Àliga ha conservat històricament el fet de dur un colom blanc i viu, llegat amb una veta al bec, com també havia succeït a Berga, a Girona, a Reus, a Vilafranca del Penedès, o al barri de Sant Ferriol d’Olot, lloc en el qual la peça passejava dos colomins vius dins un cistell. Encara avui en moltes poblacions s’ha mantingut aquest colom, ara dissecat, fet en roba o esculpit, per rememorar-ne l’atàvic costum. No se’ns escapa, Robafaves, que el colomí de l’Àliga és, per al catolicisme, l’encarnació de l’Esperit Sant ni que fou l’animal que va sobrevolar Jesús després del seu baptisme al riu Jordà.

Quan els balls, els entremesos i les figures del teatre religiós medieval foren foragitades de les catedrals, basíliques i esglésies, solament la Moixiganga, per ser la plasmació de la Passió de Jesucrist, i l’Àliga per aquesta vinculació tan íntima amb Déu i amb l’Esperit Sant, continuaren ballant a l’interior dels recintes sacres. Així, encara la podem veure cada festa de Santa Eulàlia a Santa Maria del Mar a Barcelona, pel Corpus que esmentàvem a la Pollença mallorquina, també al Corpus de Tàrrega, o cada 25 de setembre al santuari de la Misericòrdia de Reus, o bé en la presa de possessió del bisbe de Solsona a l’interior de la seva catedral. La mateixa Bíblia en les paraules de Moisès, recollides al llibre del Deuteronomi, traça paral·lelismes entre Déu i l’àliga:

‘Com l’àliga que incita la seva descendència i vola sobre els seus aligons, de la mateixa manera Jahvè, el Senyor, ha desplegat les seves ales’.

Més endavant, Sant Melitó de Sardes, un dels primers escriptors cristians posteriors als apòstols i alhora un dels pares apologètics de l’església, ho referma encunyant el sintagma llatí ‘Aquila Christus’ al segle II. Després, amb la conversió de l’emperador romà Constantí i l’edicte alliberador per als cristians de l’any 314, l’emblema del triomf universal de Roma, l’àliga, transforma el seu sentit i esdevé icona absoluta de la victòria del cristianisme sobre el paganisme persecutor. El mateix segle IV, per a Sant Ambròs, l’àliga és sinònim de la resurrecció de Jesucrist. Deia el sant d’origen germànic:

‘Si parlem amb propietat, no hi ha més que una sola i veritable àliga: és el mateix Jesucrist, nostre Senyor, la joventut del qual es renovà quan va ressuscitar entre els morts’.

I una mica més tard, a cavall dels segles IV i V, un altre sant, Jeroni, identifica la nostra bèstia amb l’ascensió al cel de Jesucrist i amb l’oració com a praxi cristiana.

Però, amic Robafaves, quan és que aquelles àligues dels absis, cimboris i temples surten definitivament al carrer convertides en carcasses zoomòrfiques? Els gegants dels seguicis encara no havíeu pres la morfologia actual quan sabem que les dues darreres dècades del segle XIV, aquestes bèsties sortien soles, sense ser acompanyades dels seus elements antropomorfs, habitualment sant, santes o guerrers cristians, que apareixeran més endavant. En aquestes figures detectem que una dramatúrgia encara esquemàtica viu un procés de complicació i perfeccionament, i d’efectivitat molt més impactant. Darrere aquest procés, hi constatem els dissenyadors d’aquests nous i innovadors espectacles. Dins aquest grup tan antic s’inclourien, per exemple, a Montblanc la cuca fera; o a Tarragona la cuca fera, els cavallets i el cavall.

Haurem d’esperar, Robafaves, fins al 1399 en la coronació del rei català Martí l’Humà a Saragossa, quan s’organitzaren uns espectacles en què el bestiari fantàstic tingué un paper protagonista, per trobar la primera referència a l’Àliga. Així, just en el primer plat del banquet reial al palau aragonès de l’Aljaferia entrà l’àliga, prestada per a l’ocasió per la ciutat de Barcelona. Després, també intervindrien la víbria, i la lleoparda. Aquella àliga sortia a la processó del Corpus, que s’havia instaurat durant el mateix segle XIV com un gran espectacle teatral per refermar tant el poder religiós com el civil a través dels consells municipals. És aquesta intersecció entre l’espectacle del Corpus i el de la coronació del rei Martí l’Humà el punt de partida que, per primer cop, vincula la preeminència religiosa de l’àliga evangelista de Sant Joan amb l’àliga com a emblema reial. Aquest és el primer indici que permet apuntar el raonament del perquè les àligues dels seguicis són coronades i adquireixen aquest caràcter manifestament regi.

L’altra base important per a la configuració del Corpus i les festes patronals serà la guerra i l’exèrcit, l’estat militaritzat que emmarca tot el segle XV, i, en definitiva, una relectura militar dels ensenyaments i continguts religiosos. El bé té un sentit perquè trobem una força plenament antagònica: el mal. La vinculació de l’exèrcit i de la guerra amb la cort feu que aquestes batalles s’estructuressin primer dins l’àmbit del fast cortesà, en els banquets regis, entre plat i plat. Així, també el 1414 en una altra coronació, la del rei Ferran d’Antequera a Saragossa, l’entremès anomenat de la Gerra de Santa Maria es defineix a partir de la lluita de l’àliga contra una altra bèstia: el griu de foc, acompanyat dels guerrers moros. Ambdues bèsties havien estat demanades novament per la casa reial al Consell municipal de Barcelona. Aquesta data és cabdal perquè sabem dos detalls essencials que es perpetuaran en bona part de les nostres àligues festives. D’una banda, el color daurat; de l’altra, el fet de ser coronada. De manera prou immediata, dins el mateix segle XV, aquestes batalles entre el bé i el mal passaran de la cort cap als carrers dins el Corpus i les festes patronals.

En aquest sentit, el Corpus de la ciutat de Cervera del 1423 atresora la primera notícia de l’àliga en un seguici de carrer. Hi figura lluny de cap mena de batalla i acompanyada del personatge de Sant Joan, com encara podem veure avui a la població mallorquina de Pollença. L’any després, el 1424, al Corpus de Barcelona, desfila, en canvi, tota sola, just rere dels apòstols, i davant dels àngels sonadors, dels cirialots –aquells ancians que precisament Sant Joan a l’Apocalipsi explica que adoren l’anyell de Déu-, i del cor que precedeix la custòdia, envoltada dels quatre evangelistes. Al País Valencià, a Morella, l’àliga encara surt al Corpus i a les Festes Sexennals, que toquen enguany, en una posició preeminent molt similar, tot seguint els personatges teatrals dels quatre evangelistes i precedint l’apostolat.

L’Àliga de Barcelona, company Robafaves, s’havia de presentar a qualsevol cerimònia, festa oficial o acte on assistís un dels membres del Consell municipal en representació de la ciutat, El seu ball es considerava l'honor més gran que podien rebre els monarques i les personalitats il·lustres al visitar Barcelona. Aquest rol honorífic d ela nostra bèstia alada feu un salt definitiu el 1475. Aquest any l’àliga s’incorporaria a l’escut dels Reis Catòlics, la definició del qual va ser el primer acte de govern de Ferran II de Catalunya i Aragó i d’Isabel I de Castella en el marc de les disposicions de la concòrdia de Segòvia. L’àliga de Sant Joan, que ja havia estat usada per Isabel com a princesa, passava a sostenir l’escut d’armes de la unificació dels regnes peninsulars. Aquesta adopció heràldica –la més freqüent després de la del lleó- rau en la gran devoció que Isabel tenia vers l’evangelista. Tot plegat, refermat pel fet  que el segle següent, el XVI, a l’Europa centreoccidental, l’àliga era la marca heràldica més potent, ja que simbolitzava la unió de la dignitat imperial del Sabre Imperi Romanogermànic dels Habsburg amb la monarquia hispànica, que incloïa les colònies americanes i asiàtiques. L’àliga serà, doncs, l’emblema dels Habsburg o Àustries a Barcelona, Madrid i Viena. Aquesta dinastia s’havia instaurat a la península el 1496 amb el matrimoni  entre Felip d’Habsburg i la infanta Juana, filla dels reis hispànics. Aquest enllaç reial simbolitzava l’aliança estratègica d’Aragó i Castella amb l’Imperi d’Habsburg enfront de l’auge de la corona de França. La dinastia dels Àustries acabaria regnant a la península durant els segles XVI i XVII fins a la mort del rei Carles II el 1700, tot protagonitzant tant la construcció de l’Imperi hispànic i la consolidació com a primera potència del món, com la posterior decadència.

No és estrany, doncs, Robafaves que trobem una notable coincidència entre la vigència dels Àustries als territoris de la llengua catalana, i l’extensió geogràfica de les àligues. D’aquí, les primeres dades en el segle XVI de Girona, Pollença, Tarragona, Tortosa, Montblanc i Manresa. Amb el canvi de segle, continuà l’extensió d’aquestes dades, de manera que el 1600 trobem l’àliga de Vilafranca del Penedès, el 1601 la teva companya mataronina i la d’Olot, i després les de Reus i Solsona.

Tu, Robafaves, vas ser construït en la testa i en les mans amb cartó, que l’enyorat Manuel Casserres cuidava amb matèries més nobles. Així a la ciutat de Tarragona, al segle XVI, la confraria de Sant Eloi dels ferrers i dels argenters de segur li atorgaria una cura especial amb els seus propis materials distingits. En aquest sentit, l’Àliga de Girona, una de les peces de més vàlua artística que han arribat fins als nostres dies, és bastida amb llautó, exactament la mateixa tècnica que va imitar Tarragona en la recuperació de la seva àliga el 1986.

A la solemnitat d’aquestes figures zoomòrfiques, també hi contribuïa de manera notable la música que les acompanyava en les ballades i desfilades. L’àliga era compassada per la formació més complexa de la música patrimonial: els ministrers o ministrils, dels quals en tenim constància des de la baixa edat mitjana. Els balls populars duien al seu costat formacions senzilles que arribaven a ser la mínima expressió d’un únic sonador com el flabiolaire, o el mateix tabaler de la Patum berguedana. També eren comunes les mitges cobles de cornamusa i flabiol, les de dues gralles i un timbal, o la parella de tabalers per als entremesos de foc. En canvi, l’àliga era proveïda per aquesta cobla de ministrers amb un mínim de cinc sonadors. De fet, la semàntica d’anomenar cobla a aquests conjunts està relacionada amb l’acció d’acoblar-se, és a dir, d’ajuntar-se per fer música. Als primigenis cornamusa i tabal, se’ls incorporava la tarota o xeremia, i el metall de trompes i sacabutxos, l’avantpassat dels trombons posteriors.

Però als Àustries els succeïren els Borbons, que encara hi són. El 1700, Carles II d’Aragó i Castella havia mort reconeixent com a hereu Felip de Borbó, net de Lluís XIV de França, qui, d’aquesta manera, esdevingué Felip V de Castella i IV d’Aragó. La guerra va començar quan l’emperador austriacista Leopold I va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques. Dins la península ibèrica, Castella va donar suport a Felip de Borbó, mentre que els estats de la corona d’Aragó s’alinearen amb Carles d’Àustria, que oferia garanties sinceres de respecte a les llibertats pròpies. Per això, el triomf del Borbó va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la corona d’Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella. El 1716 es va publicar el Reial decret que imposava el nou sistema de govern absolutista, establint la Nova Planta de la Reial Audiència de Catalunya, seguint el model castellà. Havent estat abolit el dret públic, la reial audiència quedava presidida pel Capità General de Catalunya, recolzat per l'exèrcit més gran que mai no hi havia hagut al Principat. El capità general recollia les atribucions dels antics virreis. En el govern local també s’aplicaren les lleis castellanes, i quedaren abolides les vegueries pròpies, substituïdes per dotze corregiments al capdavant dels quals hi havia un corregidor escollit pel rei, alhora que es prohibia el sometent autòcton. La llengua catalana fou substituïda per la castellana, que des de llavors passava a ser oficial i obligatòria a l’administració i a la judicatura. L’Àliga, clarament identificada amb la iconografia austriacista, veié com minvaren els seus privilegis i simbolismes. Un dels casos més sonats és el patit per l’Àliga de Reus, que el 1721 va ser intentada destruir per uns regidors botiflers. Ens adonem que, a diferència d’altres entremesos com els gegants o les cucaferes, a la península Ibèrica l’àliga fou estrictament una figura pròpia dels territoris històrics de llengua i cultura catalanes.

En aquest context, amic Robafaves, al segle XVIII a Mataró l’Àliga fou patrimoni de l’àmbit eclesial. La confraria de la Minerva s’erigí en l’ens que la gestionava i la feia sortir al carrer en els seguicis, com a mínim pel Corpus de cada any. Apareix també durant la divuitena centúria en els grans esdeveniments de fort component religiós com en l’arribada de les monges caputxines vingudes per fundar un monestir, en la processó de la translació de l’antiga capella de l’hospital a la nova i definitiva església que avui coneixem, i en ocasió de colar unes relíquies de Santa Magdalena a la capella del Consell de la ciutat.

La institució eclesiàstica vivia, però, Robafaves, amb incomoditat la vostra popularitat creixent als seguicis. Amb la complicitat de l’autoritat civil, que se situava en un entorn il·lustrat, preceptuava límits i prohibicions per tal d’afeblir-vos. Per això, a la segona meitat del segle XVIII, l’Àliga mataronina surt poc i de forma intermitent fins al punt que entre el 1771 i 1798 l’absència d’entremesos a la ciutat és total. El 1799, gràcies a la concessió d’un permís especial per les màximes autoritats militars, a l’Àliga i els Gegants se us aixeca l’arrest, i torneu a l’escena festiva. Per primera vegada l’Àliga de Mataró assisteix a la processó del 27 de juliol dedicada a les nostres santes, Juliana i Semproniana, una processó que s’havia instaurat el 1772 amb l’arribada de les relíquies procedents del monestir de Sant Cugat. Per primer cop, també el 1799, s’escriu l’única descripció antiga de l’ocellàs que ens ha arribat als nostres dies.

Rafael d’Amat, el Baró de Maldà, és testimoni de les Santes d’aquell any. En el seu Calaix de sastre presenta la nostra bèstia amb el qualificatiu de “la tan celebrada Àliga de Mataró”, probablement relacionat amb la fama generada per l’absència de la figura durant molts anys. L’Àliga que descriu el baró barceloní té el coll dret i un bec daurat que subjecta un colomí de roba. Esmenta que els aligons, normalment tres nois que porten les tres crosses que sostenen l’au, no llueixen cap bec postís no cap màscara daurada, ni tampoc no van vestits simulant ser ocellets, sinó que duen simplement una jupa marinera. Tot el contrari que la tradició va voler perpetuar a les ciutats de Girona i Valls. En aquesta segona localitat, els tres petits aligons encara són avui part indissociable de la balladeta de l’Àliga.

La reaparició mataronina de 1799 esdevingué efímera perquè, a principis del segle XIX, la nostra Àliga es perd de vista, com tantes altres figures festives del país que malviuen en plena decadència dels gremis i les confraries, i enmig del foc creuat de les guerres que trenquen la normalitat social. Amb la invasió de les tropes franceses, la majoria d’àligues existents a Catalunya desapareixen, potser per l’aversió del règim gavatx, el símbol de poder del qual és una altra àliga ben diferent, la napoleònica.

Durant aquell segle XIX s’inicien i s’acaben un seguit de convulsions militars, polítiques i econòmiques que actuaran fortament sobre el Corpus i les festes patronals. La continuïtat que la celebració havia experimentat es veurà sobtada no sols per aquesta Guerra del Francès, sinó també per l’obra legislativa de les Corts de Cadis que suposa l’enfonsament de l’Antic Règim amb la supressió del règim senyorial, o per la bicentenària Constitució de 1812 amb la qual l’Estat s’obre al constitucionalisme, i per l’esperit liberalitzador que el 1813 trencarà el poder total de què els gremis havien gaudit com a cèl·lules socioeconòmiques. Això no obstant, el Corpus i les festes patronals encara seran celebracions de cabdal importància, en les quals canvien les organitzacions civils que aporten el gruix dels festers actuants, A Catalunya, però, es perden completament durant aquest procés alguns balls de carrer molt apreciats, com és el cas dels Titans, el de Santa Fe, el dels Dotze Reis, el de l’Hort i el d’Espases, i en algunes poblacions figures tan emblemàtiques, per la seva simbologia ciutadana, com l’Àliga a Barcelona, Manresa, Mataró i Tarragona.

Així que l’últim sortida documentada de l’Àliga de Mataró és la del Corpus de 1800. a partir d’aquí comença un llarg període d’absència: cent vuitanta-set anys. La mateixa distinció de què havia gaudit la figura de l’àliga i el costum que només la lluïssin les localitats amb privilegis reials feu que mai no tingués gran profusió en xifres absolutes. Tot i això, després del drac i dels cavallets, les àligues havien esdevingut l’animal festiu més estès al nostre país. La situació, però, als inicis del passat segle XX no era gens fàcil. Al Principat, de les antigues escultures del nostre ocellàs només es conservaven les de Berga, la Bisbal d’Empordà, Girona, Olot i Valls, no serà fins al 1926 que la Festa Major de Sant Fèlix de Vilafranca del Penedès fa el pas de sumar una nova figura en recuperar la seva àliga. En un context poc favorable a la cultura catalana en què el dictador Miguel Primo de Rivera suprimeix la Mancomunitat de Catalunya just l’any anterior, aquell 1926 significà una certa esperança per a la festa autòctona, ja que també s’inicià la renaixença castellera en crear-se noves colles a Tarragona i al Vendrell.

L’Àliga de Mataró encara tardaria seixanta-un anys a reincorporar-se al patrimoni festiu. De fet, amic Robafaves, recordo que el primer cop que vaig venir a gaudir de les teves Santes, el 1985, actuant a la Passada amb la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, les Diablesses no tenien fuades perquè s’acabaven d’estrenar, i encara no havíeu restituït l’Àliga. Ara bé, tot apuntava que les Santes anaven per molt bon camí. Les Santes simbolitzaven la transformació de la festa oficialitzada en la democràtica. Les Santes eren colles amb sang nova però d’arrels pretèrites, contestatàries però lleials i fidels a la ciutat. Les Santes eren sinònim de tendències d’activisme participatiu. Les Santes eren el rebuig a cobrar per ballar els gegants. Les Santes eren les mataronines i els mataronins acompanyant els seus nans pels carrers. Les Santes eren música de pasdoble de la banda de Gaianes. Les Santes eren la capacitat de descobrir que els bous també tenien uns exemplars ben nostrats que eren les momerotes. Les Santes eren badar escoltant el toc de Barram. Les Santes eren dissenys de cartells preciosos, i textos de programes minuciosament escrits per llegir i rellegir un cop i un altre. I l’Àliga s'acabà despertant del somni letàrgic que havia travessat durant 187 anys. De tot això, ja en fa vint-i-cinc, que és el que precisament avui hem volgut commemorar en aquesta Estrena i en aquestes Santes.

Em dius, Robafaves, que no ens creguem pas als que ens intentin contagiar el desànim col·lectiu. Juliana i Semproniana, amb la seva espasa i les seves manilles com a icones del turment, amb les seves palmes del martiri, arribaran puntuals a la capelleta del carrer d’en Pujol. Com ens deia una bona amiga, la il·lusió no ens la deixarem robar. Perquè les Santes són icona de Mataró. Les Santes són projecció de Mataró, i els cohesionen. Les Santes atreuen visitants a Mataró. Les Santes generen impacte econòmic a Mataró. Les Santes generen llocs de treball a Mataró. Les Santes fan que es parli de Mataró. Les Santes fan que les mataronines i els mataronins, i també els que joiosament us podem acompanyar, siguem una mica més feliços, que no és poca cosa.

Moltes gràcies, Robafaves, per ser el meu company d’aquest somni mataroní, compartit un capvespre de juliol a Can Marfà, on fins i tot en Quirze Perich, en Uanxo i la Mariona –santeros fins a la medul·la- ens van voler acompanyar una llarga estona. Moltes gràcies a totes i tots vosaltres per la confiança que m’heu fet en honorar-me amb ser el vostre primer estrenador. Moltes gràcies Diablesses, Momerotes, Drac i Dragalió, Família Robafaves, Trampes, Herald, colla castellera, cavallets, flabiolaires, campaners, coeters, ministrils i àliga, per fer-nos comptar fins a quinze. Moltes gràcies, senyor alcalde i senyors regidors, per l’atenció i la paciència.

I com diu un verset popular:
Deu mil gràcies us dono
a tothom generalment,
i perdoneu meves faltes
si per cas, en res faltem.

Glòria a les Santes!

Mataró, 19 de juliol de 2012
Estrena de Les Santes